www.in-vocatio.com

GRÀCIES A L’EGO S’EXPANDEIX LA CONCIÈNCIA

Si l’ego no mor, no es manifestarà la divinitat en nosaltres, diuen alguns. Si matem l’ego tornarem a la dimensió animal, diuen uns altres.

No hi ha evolució sense expansió de la conciència i, per tal que això succeeixi, només i ha un camí, el de la integració. Si excloem ens escindim i la conciència es limita. Si integrem, sumem i la conciència s’amplia.

És gràcies a l’ego que ens diferenciem dels animals. La qüestió és: al servei de què posem el nostre ego? Al servei de l’orgull, de l’avarícia, etc.? O al servei del nostre potencial evolutiu i de la part més sàvia en nosaltres?

L’evolució té un sentit i que l’ego i la conciència ens diferenciïn del regne animal, també. Per això podem dir que, sense ego, el creixement de la conciència és limitat. Que gràcies a l’ego puc abraçar un potencial molt més gran, perquè l’ego em sostindrà i em permetrà assimilar continguts que van més enllà del meu jo individual. Gràcies a l’ego aquests continguts no em sobrepassaran, ni em perdré en ells. I també gràcies a l’ego no em perdré en els altres. Gràcies a l’ego podré créixer des de la meva individualitat a dimensions més elevades i expandir-me fins a la conciència còsmica. Podré canalitzar la meva creativitat i així es podrà materialitzar de forma sana i satisfactòria. És l’ego el que fa possible tot això, el que practica una entrega sana i enriqueix amb la pròpia unicitat. Sense l’ego, puc trobar-me en situacions doloroses, com ara la submissió, la incapacitat de posar límits i de manifestar el que sóc realment, que és alhora el que puc aportar al món.

És necessari un ego fort, sòlid i flexible que pugui frenar tot allò intern o extern que atempti contra la meva integritat. Amb ell podré rebre de forma conscient continguts que afloren de l’inconscient i així clarificar les meves ombres.

És necessari un ego fort, sòlid i flexible que pugui acollir experiències de trascendència que il·luminin la matèria per tal que aquesta irradiï la pròpia llum. I, a través de la llum de la conciència, es puguin retrobar cel i terra en la nostra huma-unitat.

http://www.in-vocatio.com

Anuncis

FILS SUBTILS QUE TEIXEIXEN LA MÀGIA DE LA VIDA

Sovint s’ha comparat el decurs de l’existència a la creació d’un tapís: la part del davant presenta un ordre i unes formes delimitades mentre que la del darrere és desordenada i un garbuix de fils. Aquets imatge em serveix per parlar dels fils que trenen la vida de cadascú i li aporten, malgrat  el desordre i el garbuix, ordre, comprensió i coherència.

Robert Johnson, un dels deixebles  de C.G. Jung que més ha contribuït a difondre la seva obra i la seva psicologia, utilitza l’expressió ‘fils tènues’ (slender threads) per referir-se a aquells fils conductors que, com l’ànima d’un collaret,  van enllaçant esdeveniments atzarosos que comparteixen un denominador comú, una complementarietat, un sentit inherent moltes vegades ocult sota les aparences.

Aquests fils conductors són invisibles i no es poden ni controlar ni dirigir per part de la personalitat, per això és més fàcil ignorar-los i menystenir-los. Però si ens endinsem en la fondària d’una vida humana , o en la de la Història humana, descobrim connexions sorprenents, lligams del tot inesperats, girs simbòlicament anunciats, unit tot plegat per un desig, un origen, una direcció…

Sense que intervingui la voluntat o la lògica, es torna als mateixos llocs (amb rols diferents potser), s’ensopega amb les mateixes persones (persones no habituals), es retroben espais similars, s’obren i es tanquen etapes en el mateix punt. La vida no és una línia recta sinó circular – i, de sobte, el cercle pot esdevenir una espiral.

Aquests fils són fets de materials diferents, tant interns (dons, anhels, qualitats i defectes)  com externs, aprofitant elements dels regnes terrenals (pedres, arbres, animals de tot tipus…)  i espirituals (àngels, guies, mestres…). Els contes de fades, mites i llegendes en van plens, són relats amanits amb  éssers i objectes màgics dels que tot depèn: un espiadimonis, un nan, un abracadabra,  un llum… símbols de les petites coses que poden o podrien canviar la dinámica o la vivència dels fets si hom s’adona o s’adonés de la seva presència.

Són aquests fils subtils els que teixeixen la trama de la vocació. Quantes vegades l’atzar intervé amb senyals, pistes, indicis, somnis… i també símptomes. Famós atzar, que rep noms diversos: casualitat, caos, destí, providència…. No sempre es detecten de seguida: de vegades, fins que no s’encadenen els fets i s’adopta més perspectiva, no es percep el seu lligam. De vegades, no es tan adequada la pregunta del perquè passen les coses sinó la del per a què passen. No és l’origen sinó la finalitat la que dóna raó d’existir. De vegades, doncs, la resposta rau en el futur – i, mirant enrere, els fils es fan visibles i evidents.

Parar esment a aquests fils subtils (i a voltes prou contundents) mena o confirma la vocació i permet ancorar-la i desenvolupar-la a un ritme ecològic.

http://www.in-vocatio.com

 

oda a l'inconscient www.in-vocatio.com

ODA A L’INCONSCIENT

L’inconscient és un misteri inabastable, que no podem contenir en la nostra ment. Per tat, pretendre des del mental que sabem què passa al nostre inconscient és imposar, és limitar la vivència profunda amb paraules i sentències que no fan més que empresonar-nos.

En tot cas podem aprendre el seu llenguatge i dialogar amb ell. Així honorem el misteri de la saviesa profunda que habita en el nostre interior.

Aleshores l’inconscient es torna el nostre amic. Descobrim que vol el nostre bé, que ens acompanya, ens dóna guies i ens recolza en el viatge per l’experiència humana.

Aprendre això em va ajudar a integrar les meves profunditats desconegudes i em va aportar una gran pau. L’inconscient va deixar de ser el receptacle dels monstres perillosos que “atemptaven contra mi i contra els meus desitjos”. Ja no era necessari témer el que podia sorgir d’ell.

Es va convertir en un territori desconegut, per on podia emprendre un viatge excitant i prometedor. Durant el qual potser si que em trobaria reptes per afrontar, coses que em farien por, que fins i tot podien superar-me. Coses que, un cop acceptades, viscudes i integrades, em mostrarien els més bells tresors.

També vaig aprendre que l’inconscient s’autoregula, es reequilibra i s’harmonitza a si mateix. Cada cop que intentava dirigir i creia saber el que “em convenia”, impedia que l’inconscient s’autoregulés, posava límits a la vivència i no accedia a la saviesa profunda, al potencial sanador que rau en ell.

Em vaig adonar que cada cop que volia “entendre” el missatge de l’inconscient des de la ment limitava també el seu missatge. El seu llenguatge és simbòlic i el significat dels símbols va molt més enllà de les paraules. Sempre és molt més gran, profunda i sanadora l’experiència quan la persona es deixa “tocar” pels símbols, els arquetips i les metàfores, quan rep el missatge de l’inconscient sense intel.lectualitzar-lo i permet que aquest penetri i maduri en el seu interior.

Aleshores sorgeixen preguntes com: “és això real?” o “m’ho estic inventant?”. La resposta a aquestes preguntes no és important; per l’inconscient tot és real, doncs no fa diferència entre el que anomenem real i el que considerem virtual. Si una imatge, un símbol, una inspiració sorgeix del nostre interior, és perquè en algun lloc dins nostre habitava. Això ja és motiu suficient per escoltar-ho, per iniciar un diàleg amb parts internes que contenen una saviesa fins ara acallada, una saviesa que va més enllà dels coneixements de l’intel.lecte o de la ment. El que de veritat importa és que aquest diàleg amb l’inconscient ens porti a un lloc millor.

Així l’inconscient es transforma en la terra promesa on pots ancorar les arrels per elevar-te a grans alçades des d’on veure amb perspectiva la ruta recorreguda, des d’on sentir més a prop la presència de la divinitat, des d’on  arribar a comprendre que tu formes part de la divinitat, i l’inconscient també.

http://www.in-vocatio.com

 

REPTES QUE AFRONTA EL TERAPEUTA

El canvi evolutiu que està visquent la Terra rep noms diversos: despertar, era d’Aquari, nou paradigma… Per això està molt activa la família d’ànimes dels sanadors i moltes persones se senten cridades a ajudar i a col·laborar per al canvi de conciència.

El món de les teràpies ocupa un ventall molt ampli i permet una recerca personal de llarg recorregut. Es tracta d’una gran oportunitat el poder oferir i disposar de les variades eines que proporciona tant la tradició com la creativitat. ¡És tot un luxe de la nostra època tenir accés a tantes vies de sanació!

El terapeuta i tota aquella persona dedicada a curar, a alleujar el dolor individual o social, o acompanyar, té davant seu un camí de roses – amb les seves espines corresponents.

La professió terapèutica entesa en un sentit ampli pateix d’alguns punts febles. Esmentem-ne tres que mereixen especial atenció:

  • La higiene energètica
  • La autoconciència
  • Sanar i salvar

A través del terapeuta i gràcies a la seva presència es poden viure experiències difícils de travessar. El terapeuta acull, conté, sosté i encarrila molts tipus d’energia. Fa de mediador, de transformador energètic. I no sempre pot eliminar de forma automàtica tota la càrrega que això suposa. Per això, ocupar-se de la seva higiene física, emocional, mental i de la higiene del seu canal és un punt que hauria de ser fort i, tanmateix, acostuma a ser font de desgast, tant més afeblidora com més inconscient sigui.

La autoconciència, per a qualsevol persona, no és evident perque falta la perspectiva. Estem massa a prop quan es tracta d’autoobservar-nos. D’aquí que una percepció mínimament objectiva requereixi punts de referència exteriors fiables. Quan aquests fallen, és fàcil entrar en un circuït en el que s’afina la mirada cap enfora i s’atrofia la interna. Aquests punts de referència poden trobar-se en la bona amistat, en un bon professor o en el propi procés terapèutic quan és conduït amb discerniment.

L’àmbit inconscient del terapeuta es projecta al voltant i es reforça una actitud de rigidesa, o de superioritat, que aïlla cada vegada més al terapeuta i l’instal.la en una torre de vori des d’on s’enfoquen els problemes dels altres amb una gran precisió – i es desenfoquen els interns amb molta imprecisió.

És molt subtil i gairebé imperceptible la diferència entre el terapeuta que estimula la capacitat sanadora del subjecte-pacient i el salvador que s’apropia d’aquesta capacitat i carrega damunt de les seves espatlles amb tot el protagonisme. És lloable desitjar ajudar, desitjar servir i contribuir a expandir la salut. Però quan aquest desig disfressa necessitats no reconegudes (afecte, prestigi, sexualitat, estatus, etc.) es distorsiona la relació terapèutica, que corre el risc de convertir-se en una relació de poder. El salvador exerceix poder i control sota una capa gruixuda de paraules i actes socialment acceptats i valorats; la necessitat de reconeixement que guaita en cada sanador juga males passades i fa  navegar sovint entre dues aigües, la de l’autèntica vocació terapèutica i la de necessitats no del todo cobertes…

El cos genera símptomes quan s’assumeixen responsabilitats alienes, i és un bon termòmetre per dosificar i corregir les tendències esmentades. Unes tendències amb les que se les heu tot terapeuta que transita per la via de la seva vocació terapèutica i la va depurant a mesura que va fent un camí d’autosanació.

Una visió global que no descuidi ni la singularitat ni la humanitat del subjecte i que inclogui la importància de la higiene energètica representa una aportació qualitativa en qualsevol teràpia.

http://www.in-vocatio.com

www.in-vocatio.com

PASSIÓ I VOCACIÓ

Fer de la meva passió el meu futur, proposava un anunci que vaig llegir fa poc en una estació de tren. El criteri més freqüent per decidir l’ofici no acostuma a ser la passió sinó el rendiment econòmic o les tendències socials. I és que potser no sovinteja tant la passió com pregonen els canals mediàtics.

Per sentir i viure la passió d’una  manera impecable, cal estar disposat a lliurar-se plenament,  i això vol dir apassionar-se: entregar-se en cos i ànima, passant per damunt de convencions, consells i autocompassions. La passió és una força anímica, és un sentiment que implica tota la persona i va acompanyada d’una visió ‘objectiva’, podríem dir-ne. Sembla  tenir el seu origen a l’exterior, en l’objecte de la passió, però, de fet, engloba objecte i subjecte i els fon com un tot.

Tothom és susceptible de desenvolupar passions a partir dels seus dons  i enfocar-les en persones, coses i àmbits ben diversos. Com més intensa sigui, més capacitat hi ha de superar els dubtes i els handicaps. Diuen que les proves enforteixen i navegar contracorrent poleix i afina la possibilitat de fer d’ella un futur i una  professió.

Fer de la passió un futur té a veure amb saber escoltar la vocació, que és una crida profunda a desplegar les veles de l’ànima durant l’existència.

http://www.in-vocatio.com

la vocació, la crida de l'ànima www.in-vocatio.com

LA VOCACIÓ, la crida de l’ànima

De l’arrel llatina vox, veu, la vocació es defineix com a crida. Els estímuls constants generen estrés i dispersió. La seva manca, rutina i avorriment. El repte, ara, és escoltar la pròpia veu, trobar el propi camí.

Durant un temps,semblava tenir l’exclusiva d’aquesta paraula la religió, i pràticament només se’n feia referència com a sinònim de vida eclesiástica. Ara s’ha recuperat per a la vida laica, tot i que queda adscrita a determinandes professions com la de mestre o la de metge… és a dir, a aquelles que tenen un fort component social.

La vocació, però, afecta qualsevol tasca i no està sotmesa a l’àmbit professional. És una veu interior capaç de comunicar els designis de l’ànima, dipositària de les claus que poden donar sentit a l’existència.  Escuchar, entre las voces, una, diria el poeta Machado. El risc, ara, és escoltar-les totes menys la  veu sàvia que nia endins.

És veritat que no sempre s’expressa de forma audible i intel.ligible, que de vegades és massa subtil i costa accedir-hi enmig del soroll ambiental o transgeneracional.  Llavors, els fils tènues de l’atzar dels que parla Robert Johnson o un mestre amic que no només ens conegui sinó que ens reconegui ens hi poden conduir.

Per establir-hi ponts, només cal parar atenció als dons que emanen  de nosaltres  i que exercim naturalment, sense quasi ni adonar-nos.

http://www.in-vocatio.com