viure la vida no viscuda, aprendre del que falta - in-vocatio

VIURE LA VIDA NO VISCUDA, APRENDRE DEL QUE FALTA

En un dels noStres artícles, esmentàvem que l’expressió ‘fils tènues’ era un préstec de Robert Johnson, concretament de la seva autobiografia, L’equilibri entre el cel i la terra. Ara tornem a aquest autor junguià per escriure no tant un artícle com una ressenya d’un altre llibre seu, no traduït al castellà i que es titula Living your unlived life.

Inicialment, fa al.lusió al mite grec dels germans bessons Castor i Pol.lux com a fil conductor del seu plantejamient: que tots incubem una vida no viscuda paral.lelament a la viscuda, pel simple fet que no disposem de les circumstàncies favorables per desenvolupar totes les possibilitats inherents a la nostra doble naturalesa terrenal i espiritual.

Segos el mite, un germà és mortal i l’altre immortal i això comporta un gran patiment per la separació que suposa. De la mateixa manera, també les nostres dues naturaleses es desnivellen i, en la primera meitat de la nostra vida, es desenvolupa una en detriment de l’altra. En el zènit de la nostra vida, i un cop s’ha conegut i treballat el potencial terrenal (en general) o l’espiritual, truca a la porta la part oculta i sovint ignorada, o directament menyspreada. Aquesta part reclama els seus drets a l’existència i a la completud del ser.

Moltes malalties físiques apareixen en el camp de batalla generat per la vida no viscuda, afirma l’autor, perquè hi ha qualitats o estats que busquen un mitjà d’expressió i de reconeixement i, si es neguen o es reprimeixen, es poden manifestar en forma de trastorns tant somàtics com psíquics. Alguna cosa hi tindria a veure l’elevat percentatge de depressió, ansietat i estrés que pateix la nostra civilització.

Ara bé, no sempre hi ha temps suficient per explorar tot el nostre potencial, inserir-nos en la societat i atendre al món. No es tracta d’experimentar la vida no viscuda i canviar radicalment d’identitat, sinó de buscar maneres d’honorar i alimentar la vida no viscuda de forma simbòlica, perquè aquesta vida no viscuda mereix i reclama consciència – no necessàriament materialització.

En lloc d’oposició, resignació o antagonisme, Robert Johnson parla de reconèixer aquesta altra part relegada o menystinguda i establir ponts per tal que la vida sigui més rica, més lúcida i més intensa.

Cap a la segona meitat de la nostra vida es replantegen de forma natural valors, objectius i motivacions. Se’n perden alguns, se’n depuren altres, se submergeix un de vegades en crisis de les quals emergeix renovat – o més cínic segons com es gestioni el canvi.

No només importa viure millor i amb més qualitat i serenitat durant la maduresa i la vellesa: també apunta l’autor que sovint la vida no viscuda es tradueix en lluita, obstacle i amargor a l’hora de marxar del planeta. I com n’és d’important haver-la fet conscient i haver-la expressat simbòlicament per reconciliar-se amb el que s’ha viscut i morir en pau.

Redimir la nostra vida no viscuda significa incorporar una forma de joc sense regles on el que compte no és el repte o l’èxit sinó l’obrir-se a noves possibilitats, noves experiències, noves mirades al món i a la pròpia història. Acollir i aprendre de la vida no viscuda és el que proposa aquesta obra, de la que cito aquest paràgraf com a conclusió de la ressenya:

Hem de trobar un lloc conscient per tot allò que hem infradesenvolupat, repudiat i marginat. La vida no viscuda ha d’incorporar-se al tot perquè resulta que la nostra posició egocèntrica no és el centre de l’univers i perquè es pot aprendre quelcom del que falta.

_____

Living your unlived life. Robert A. Johnson and Jerry M. Ruhl. Penguin Group. 2007. Cita p. 214.

 

Anuncis
www.in-vocatio.com

GRÀCIES A L’EGO S’EXPANDEIX LA CONCIÈNCIA

Si l’ego no mor, no es manifestarà la divinitat en nosaltres, diuen alguns. Si matem l’ego tornarem a la dimensió animal, diuen uns altres.

No hi ha evolució sense expansió de la conciència i, per tal que això succeeixi, només i ha un camí, el de la integració. Si excloem ens escindim i la conciència es limita. Si integrem, sumem i la conciència s’amplia.

És gràcies a l’ego que ens diferenciem dels animals. La qüestió és: al servei de què posem el nostre ego? Al servei de l’orgull, de l’avarícia, etc.? O al servei del nostre potencial evolutiu i de la part més sàvia en nosaltres?

L’evolució té un sentit i que l’ego i la conciència ens diferenciïn del regne animal, també. Per això podem dir que, sense ego, el creixement de la conciència és limitat. Que gràcies a l’ego puc abraçar un potencial molt més gran, perquè l’ego em sostindrà i em permetrà assimilar continguts que van més enllà del meu jo individual. Gràcies a l’ego aquests continguts no em sobrepassaran, ni em perdré en ells. I també gràcies a l’ego no em perdré en els altres. Gràcies a l’ego podré créixer des de la meva individualitat a dimensions més elevades i expandir-me fins a la conciència còsmica. Podré canalitzar la meva creativitat i així es podrà materialitzar de forma sana i satisfactòria. És l’ego el que fa possible tot això, el que practica una entrega sana i enriqueix amb la pròpia unicitat. Sense l’ego, puc trobar-me en situacions doloroses, com ara la submissió, la incapacitat de posar límits i de manifestar el que sóc realment, que és alhora el que puc aportar al món.

És necessari un ego fort, sòlid i flexible que pugui frenar tot allò intern o extern que atempti contra la meva integritat. Amb ell podré rebre de forma conscient continguts que afloren de l’inconscient i així clarificar les meves ombres.

És necessari un ego fort, sòlid i flexible que pugui acollir experiències de trascendència que il·luminin la matèria per tal que aquesta irradiï la pròpia llum. I, a través de la llum de la conciència, es puguin retrobar cel i terra en la nostra huma-unitat.

http://www.in-vocatio.com

www.in-vocatio.com

ENSENYAR I SANAR, SEMPRE AMB AMOR

“Dos homes ensenyen una mateixa doctrina: un ensenya per amor a la ciència mateixa i per amor als deixebles que l’escolten. L’altre ensenya per la glòria que s’atrau i en tot cas, per conquerir un major número d’oients, farà eloqüents demostracions i els seus discursos seran més brillants.

Els homes escoltaran les paraules, però no penetraran a l’interior i, per descomptat, no veuran la formidable irradiació d’amor del primer, ni la nul·litat d’irradiació del segon.

Dos homes curen una mateixa malaltia. Un acumula medicina rere medicina. L’altre amb prou feines dóna per beure alguna infusió d’herbes o un got d’aigua cristalina. ¿Quin us sembla que curarà amb major rapidesa i a major número de malalts?

Aquell que, per descomptat, més amor posi a les seves obres, per petites, modestes i insignificants que elles apareguin davant dels ulls humans.

És buida toda obra que deixa buit a qui la realitza, porquè fou feta tan sols amb la mira de l’aplaudiment i de la vanitat satisfeta.

Per això, abans de realitzar un acte de relativa importància, pregunteu-vos a vosaltres mateixos:

¿Quina finalitat m’indueix a realitzar aquesta obra?

Josefa Rosalía Luque Álvarez

FILS SUBTILS QUE TEIXEIXEN LA MÀGIA DE LA VIDA

Sovint s’ha comparat el decurs de l’existència a la creació d’un tapís: la part del davant presenta un ordre i unes formes delimitades mentre que la del darrere és desordenada i un garbuix de fils. Aquets imatge em serveix per parlar dels fils que trenen la vida de cadascú i li aporten, malgrat  el desordre i el garbuix, ordre, comprensió i coherència.

Robert Johnson, un dels deixebles  de C.G. Jung que més ha contribuït a difondre la seva obra i la seva psicologia, utilitza l’expressió ‘fils tènues’ (slender threads) per referir-se a aquells fils conductors que, com l’ànima d’un collaret,  van enllaçant esdeveniments atzarosos que comparteixen un denominador comú, una complementarietat, un sentit inherent moltes vegades ocult sota les aparences.

Aquests fils conductors són invisibles i no es poden ni controlar ni dirigir per part de la personalitat, per això és més fàcil ignorar-los i menystenir-los. Però si ens endinsem en la fondària d’una vida humana , o en la de la Història humana, descobrim connexions sorprenents, lligams del tot inesperats, girs simbòlicament anunciats, unit tot plegat per un desig, un origen, una direcció…

Sense que intervingui la voluntat o la lògica, es torna als mateixos llocs (amb rols diferents potser), s’ensopega amb les mateixes persones (persones no habituals), es retroben espais similars, s’obren i es tanquen etapes en el mateix punt. La vida no és una línia recta sinó circular – i, de sobte, el cercle pot esdevenir una espiral.

Aquests fils són fets de materials diferents, tant interns (dons, anhels, qualitats i defectes)  com externs, aprofitant elements dels regnes terrenals (pedres, arbres, animals de tot tipus…)  i espirituals (àngels, guies, mestres…). Els contes de fades, mites i llegendes en van plens, són relats amanits amb  éssers i objectes màgics dels que tot depèn: un espiadimonis, un nan, un abracadabra,  un llum… símbols de les petites coses que poden o podrien canviar la dinámica o la vivència dels fets si hom s’adona o s’adonés de la seva presència.

Són aquests fils subtils els que teixeixen la trama de la vocació. Quantes vegades l’atzar intervé amb senyals, pistes, indicis, somnis… i també símptomes. Famós atzar, que rep noms diversos: casualitat, caos, destí, providència…. No sempre es detecten de seguida: de vegades, fins que no s’encadenen els fets i s’adopta més perspectiva, no es percep el seu lligam. De vegades, no es tan adequada la pregunta del perquè passen les coses sinó la del per a què passen. No és l’origen sinó la finalitat la que dóna raó d’existir. De vegades, doncs, la resposta rau en el futur – i, mirant enrere, els fils es fan visibles i evidents.

Parar esment a aquests fils subtils (i a voltes prou contundents) mena o confirma la vocació i permet ancorar-la i desenvolupar-la a un ritme ecològic.

http://www.in-vocatio.com

 

www.in-vocatio.com

PASSIÓ I VOCACIÓ

Fer de la meva passió el meu futur, proposava un anunci que vaig llegir fa poc en una estació de tren. El criteri més freqüent per decidir l’ofici no acostuma a ser la passió sinó el rendiment econòmic o les tendències socials. I és que potser no sovinteja tant la passió com pregonen els canals mediàtics.

Per sentir i viure la passió d’una  manera impecable, cal estar disposat a lliurar-se plenament,  i això vol dir apassionar-se: entregar-se en cos i ànima, passant per damunt de convencions, consells i autocompassions. La passió és una força anímica, és un sentiment que implica tota la persona i va acompanyada d’una visió ‘objectiva’, podríem dir-ne. Sembla  tenir el seu origen a l’exterior, en l’objecte de la passió, però, de fet, engloba objecte i subjecte i els fon com un tot.

Tothom és susceptible de desenvolupar passions a partir dels seus dons  i enfocar-les en persones, coses i àmbits ben diversos. Com més intensa sigui, més capacitat hi ha de superar els dubtes i els handicaps. Diuen que les proves enforteixen i navegar contracorrent poleix i afina la possibilitat de fer d’ella un futur i una  professió.

Fer de la passió un futur té a veure amb saber escoltar la vocació, que és una crida profunda a desplegar les veles de l’ànima durant l’existència.

http://www.in-vocatio.com

SENTIT I DISCERNIMENT

“Si l’home [i la dona], enmig de tot aquest batibull d’estímulos vol sobreviure i resistir als mitjans de comunicació de masses, ha de saber què és o no important, què és o no fonamental; en una paraula, què és el que té sentit i què és el que no el té.”

Viktor Frankl

TERAPEUTA, LLUM I CONSCIÈNCIA

www.in-vocatio.com“Tota reacció química és un intercanvi de fotons, intercanvi de llum, això és ben conegut des del punt de vista de la física. Tota reacció química ha de succeir prèvia excitació dels reactius, i freqüentement, el que excita els reactius, els àtoms que van a formar las mol·lècules, és un mediador que és una enzima o catalizador. El terapeuta és una enzima excitadora, que sacceja, que fa aflorar la llum que hi ha en tu, però aquesta llum no és la llum de l’estratosfera, també és la llum dels teus àtoms, perquè en els teus àtoms i en els teus electrons hi ha consciència. […] La llum és l’agent portador de la consciència.

Jorge Carvajal

CALENDARI FORMACIÓ

Els mòduls formatius, tant en forma unitària com temàtica, es plantegen sota demanda per part de persones, grups, centres o escoles interessades.

Es tracta d’un tipu de formació flexible i a la carta, ja que es pot adaptar a les necessitats i condicionss de grups petits (8-20 personas aprox.), amb la possibilitat de fer-ho en la teva localitat si sou un grup de persones que desitgen realitzar-la.

Si estàs interessat/da posa’t en contacte amb nosaltres invocatiovox@gmail.com.

www.archetipos.com

Pots trobar més informació sobre la formació (continguts, qui ho imparteix, horaris, lloc, etc), clicant Aquí.

 

la vocació, la crida de l'ànima www.in-vocatio.com

LA VOCACIÓ, la crida de l’ànima

De l’arrel llatina vox, veu, la vocació es defineix com a crida. Els estímuls constants generen estrés i dispersió. La seva manca, rutina i avorriment. El repte, ara, és escoltar la pròpia veu, trobar el propi camí.

Durant un temps,semblava tenir l’exclusiva d’aquesta paraula la religió, i pràticament només se’n feia referència com a sinònim de vida eclesiástica. Ara s’ha recuperat per a la vida laica, tot i que queda adscrita a determinandes professions com la de mestre o la de metge… és a dir, a aquelles que tenen un fort component social.

La vocació, però, afecta qualsevol tasca i no està sotmesa a l’àmbit professional. És una veu interior capaç de comunicar els designis de l’ànima, dipositària de les claus que poden donar sentit a l’existència.  Escuchar, entre las voces, una, diria el poeta Machado. El risc, ara, és escoltar-les totes menys la  veu sàvia que nia endins.

És veritat que no sempre s’expressa de forma audible i intel.ligible, que de vegades és massa subtil i costa accedir-hi enmig del soroll ambiental o transgeneracional.  Llavors, els fils tènues de l’atzar dels que parla Robert Johnson o un mestre amic que no només ens conegui sinó que ens reconegui ens hi poden conduir.

Per establir-hi ponts, només cal parar atenció als dons que emanen  de nosaltres  i que exercim naturalment, sense quasi ni adonar-nos.

http://www.in-vocatio.com